New York (cap. I) - Top of The Rock

September 30, 2015  •  1 comentario

 

 

 

Parada imperdible en una visita a Nova York i molt més fluid que el mirador de l'Empire State Building, en les tres vegades que hi he estat mai hem hagut de fer cua més que els 5-10 minuts d'espera per l'ascensor (l'entrada comprada per internet, encara que sigui pel mateix dia, això sí) i amb l'avantatge que des d'aquí veus l'Empire i Central Park de regal en tot el seu esplendor, el Top of The Rock Observation Deck és justament això, un gran observatori: de la ciutat, mirant enfora,  i de la naturalesa humana i la nostra relació amb la tecnologia, la fotografia, el viatge, mirant endins. Fins i tot endins d'un mateix. 

 

 

Lo que cuenta no es la Torre Eiffel, la Fontana de Trevi o la Plaza Roja, sino que esté yo delante, con sonrisa falsa, para tener la foto.

Perdemos la vida misma en el afán de contarla.

Camilo José Cela Conde

 

 

Cela Conde no ha sigut el primer en dir-ho, i es ve repetint des de les primeres connexions entre fotografia i viatgers ja a finals del segle XIX (Gustave Flaubert i el fotògraf Maxime Du Camp viatjant junts a Egipte i documentant el viatge amb textos d'un i fotografies de l'altre, per posar un exemple), però primer amb la democratització de la fotografia i finalment amb els pals de selfie, gopros i demés artilugis es fa més evident.  

I és molt fàcil, des de la posició del que va amb una càmera professional, o amb una d'analògica que ara sembla que ens dóna més prestigi perquè som tan autèntics i purs, o amb una super mirrorless que és el summum de portabilitat i qualitat en un mateix "aparatu", caure en el parany de ridiculitzar i mirar una mica per damunt de l'espatlla (ho fem, no m'ho negueu, jo em declaro culpable ara i aquí) als que van amb el pal de selfie. Però al final, en essència no estem fent tots exactament el mateix?

 

Tenim la necessitat de tenir la foto com a empremta del moment, del lloc, de nosaltres en el moment i el lloc: tant els que retraten al company de viatge, com els que es retraten a si mateixos, com els que només fotografien el paisatge, com aquells que com jo els retratem a tots ells. Al final tots busquem el mateix. Amb qualsevol tipus de càmera, amb pal de selfie o sense. Fins i tot el senyor Cela (pare) en el seu "Viaje a la Alcarria"  i altres llibres de viatges no deixa de fer (i fer-se) una foto de la seva experiència, dels seus llocs i moments, encara que sigui mitjançant l'escriptura. 

Que després (o de seguida) això es comparteixi amb la família les tardes de pluja quan traiem "la capsa de les fotos" o per whatsapp, amb els amics en un sopar amb interminable passi de diapositives del viatge de l'estiu passat (que aixequi la mà qui no n'hagi patit un d'aquests) o amb el món sencer a instagram o a flickr o a facebook no deixa de ser una variació del mateix, només fruit de la casualitat del moment històric que ens hagi tocat i de la nostra sensibilitat particular. 

 

I, què voleu que us digui?, em sembla natural aquesta necessitat i en la seva justa mesura fins i tot sana, sempre que no ens faci oblidar de l'important, que és viure el moment, sempre que la foto no se'n converteixi en un substitut, en objectiu en comptes de ser-ne el complement. Perquè aleshores aquella foto ja no és una empremta d'allò que hem viscut, sino una falsificació d'un moment que no és el que sembla o que potser ni tan sols ha existit fora del visor. Amb pal de selfie, o sense. 

De vegades les millors fotos són aquelles que no queden impreses més que a la nostra retina. 

 

DIt això, si mai em trobeu en alguna banda amb un pal de selfie a la mà teniu el meu permís per arrabassar-me'l i tornar-me a posar el cervell al seu lloc a base de cops. Si us plau. ;-)

 

 

 

 

 

·

 

 

 

 


Comentarios

1.Salomé Fresco(no registrado)
Un reportaje chulísimo, me encantan las fotos y la edición :-)
No hay comentarios publicados.
Cargando...